La Mare de Déu és una de les figures exemplars i inspiradores dels carmelites des dels inicis de l’Orde, especialment per la dedicació a Maria de la primera capella del Mont Carmel.

Arreu del món, els carmelites són coneguts amb el nom de “Germans de la Benaurada Verge Maria del Mont Carmel”: des dels orígens, aquells ermitans tenien consciència d’estar consagrats de manera especial a la Mare de Déu. L’anomenaven “Mare i Bellesa del Carmel”, l’honoraven i solemnitzaven les seves festes amb esplendor, i establiren la commemoració solemne del 16 de juliol en acció de gràcies per tots els beneficis rebuts d’Ella, imatge perfecta del seu ideal cristià i contemplatiu.

Les arrels marianes del Carmel han impregnat la història i l’espiritualitat de l’Orde; han propiciat que els frares i les monges tinguin una relació afectiva, cordial, tendra i íntima amb Maria; i han produït unes conseqüències profundes:

*Maria és la figura que ajuda els primers carmelites a viure el seguiment de Crist en l’Església: mirant-la a Ella, els carmelites comprenen i viuen a fons la seva actitud d’escolta i de resposta a la Paraula.

*Maria, com a Serventa del Senyor, empeny els carmelites a servir els altres en el marc d’unes relacions cordials; i com a Germana, els fa sentir la seva presència i la seva protecció.

*Maria és la “Senyora del lloc”, que en l’expressió medieval vol dir “patrona”. Per tant, és senyora i mestressa dels Carmelites des dels seus inicis a Palestina.

*Maria, verge, inspira la consagració dels primers carmelites a una vida de castedat: deixant-nos conduir per Ella, ens apropem a Crist.

El nostre món és ple de realitats carregades de simbolismes. La llum, el foc i l’aigua en són exemples. El món modern, amb les seves tecnologies, utilitza els signes com a llenguatge de comunicació: colors, sons, grafismes, gestos, etc. Certament, els signes o símbols faciliten la comprensió de molts fets històrics i ens ajuden a inserir-nos en el món d’avui.

La comunitat cristiana també té els seus signes. Jesús se’n serví per fer-nos comprendre realitats superiors que no podem abastar. Els més coneguts a l’Església són els sagraments: aigua, pa, oli, anells, imposició de les mans. Per mitjà d’ells, l’home té accés a una comunicació especial amb Déu. També hi ha signes que fan referència a un esdeveniment, a una persona, a un indret. L’Escapulari del Carme és un d’aquests signes que -per la seva senzillesa i valor antropològic- ha estat lloat per tota l’Església, acollit joiosament per l’Orde del Carme, i viscut amb molta tradició en el poble cristià: més de 750 anys!

L’Escapulari és un signe d’expressió d’amor a Maria, de confiança filial envers Ella i de compromís en la imitació del seu exemple. L’Orde del Carme n’ha fet un signe de la seva identitat, d’una manera de ser i de viure: ja a l’edat mitjana molts creients desitjaren associar-se a ordes religiosos per tal de participar de llur espiritualitat i estil de vida. Les seves agrupacions prenien el nom de confraries o germandats, i cada orde religiós els donava un distintiu.

Els carmelites escolliren l’escapulari, peça utilitzada durant el treball manual i sobreposada al vestit monacal. La tradició més antiga d’aquesta devoció la trobem a Aylesford (comtat de Kent, Anglaterra), un dels primers convents carmelites a Europa (s. XIII), i poblet lligat a la figura semi llegendària de Sant Simó Stock.

Pels qui demanen la seva imposició, i el duen amb fe i devoció, l’escapulari no és ni un protector màgic, ni una garantia automàtica de salvació, ni una dispensa per deixar de viure la veritable vida cristiana. Ans al contrari, és com la presència silenciosa però real i permanent de la mirada de Maria envers els seus germans i germanes.

El valor i el sentit d’aquest signe marià pot definir-se com un “hàbit”, és a dir, una direcció permanent de la pròpia conducta cristiana, entreteixida de pregària i vida interior, mitjançant la pràctica freqüent dels sagraments i l’exercici concret de les obres de misericòrdia. L’Escapulari, doncs, és un compromís:

* A seguir el Crist com féu Maria, configurant-nos amb Ell

* A escoltar la Paraula de Déu en la Bíblia per tal de descobrir el pas de Déu en la història de la humanitat i en el propi dia a dia

* A convertir-nos de mica en mica en homes i dones de pregària, modelats interiorment en l’escola de Maria

* A compartir “joies i esperances, tristeses i angoixes” de la humanitat d’avui, sobretot dels pobres, en expressió del Vaticà II

* A formar part de la gran família dels sants, enriquida notablement per la família carmelitana