Nascut en una família humil però de grans qualitats humanes i religioses, i dotat de bona intel•ligència, Nicolàs Herman entra als 26 anys com a religiós llec de l’Orde del Carmel Descalç francès. Ha conegut la duresa de l’estat militar, però res no ha pogut esborrar el record del que experimentà als 18 anys, a la seva Lorena natal.

Admirant la bellesa hivernal de la natura, hi visqué una experiència religiosa intensa i trasbalsadora, de caire còsmic, que el porta a entendre Déu com una Realitat vivent, una Força que, ordenadament i amb una finalitat, es desplega en el món i en la vida humana.

L’expansió interior i exterior d’aquesta vivència es durà a terme, curiosament, a través dels oficis que se li encarreguen a la cuina i la sabateria del monestir, àmbits on es desenvolupa la seva vocació, feta d’oració profunda i servei joiós.

Es precisament l’amatent dedicació a les tasques manuals el que li permet mantenir un clima de fervorós silenci interior que l’anirà cisellant, fins fer-ne un home delicat, lliure, bondadós, assenyat. Algú en qui es podia confiar plenament, segons els seus coetanis.

Viure en la presència de Déu és la consigna que defineix la seva vida quotidiana, i que fa de la seva espiritualitat senzilla i modesta, a l’abast de tothom, un referent insubstituïble per als qui, avui dia, cerquen el Transcendent en el seu viure atrafegat.

Llorenç, a través dels seus escrits (Entrevistes, Cartes, Màximes espirituals, Pràctiques morals), ens ha deixat el testimoni d’una persona que es sap immensament estimada i protegida per la providència d’un Déu que es vessa generosament en els seus fills i filles.