L’entorn social i polític del segle XIX a Catalunya, agitat i convuls, ha forjat la pètria personalitat d’aquest carmelita descalç, expulsat com d’altres religiosos espanyols del seu convent arrel del decret de desamortització de Mendizábal.

Tot al llarg del seu periple vital, suporta amb una fortalesa infrangible i una gran fidelitat a la seva vocació carmelitana i sacerdotal, innombrables dificultats i persecucions, en una recerca llarga i penosa de la seva missió eclesial, que brollarà de l’encontre existencial amb Crist, viu en el seu Cos Místic.

Durant el seu llarg exili a França, en l’injust confinament a l’illot d’Es Vedrà (Eivissa), i reclòs a la presó de Barcelona, s’immergeix en la reflexió i el silenci per viure les vicissituds eclesials des del Misteri diví. En ell, la mística carmelitana es torna mística eclesial, on les dimensions d’oració i acció, solitud i evangelització, vida teologal i abnegació evangèlica, comunitat fraterna i desert… es complementen meravellosament.

Enamorat de l’Església i de la figura de Maria, es dedica a la recerca de maneres eficaces de recristianitzar la societat espanyola del seu temps. Sorgeix així la seva fama d’incansable predicador, missioner popular, catequista, publicista i protector de les persones més abandonades i marginades.

Fundador del Carmel Missioner, traspassa el seu esperit contemplatiu i apostòlic a les seves filles, les Carmelites Missioneres Teresianes (CMT) i les Carmelites Missioneres (CM), que funda els anys 1860-61.

Les seves obres principals són: Les meves relacions amb l’Església, Lluita de l’ànima amb Déu, Catecisme de les virtuts, Cartes i La vida solitària.